Copio a continuación el Pregón realizado por Gaspar Valero el día 13 de enero del 2008 por las fiestas de San Sebastián de Palma.
Molt honorable Batlessa de Palma, digníssimes autoritats, senyores i senyors.
Abans de començar, vull donar les gràcies a l’Ajuntament de Palma, per haver-me confiat la responsabilitat i l’honor d’encetar amb aquest pregó les jornades festives del patró de Palma, Sant Sebastià. Per suposat, també he d’agrair la vostra assistència i donar-vos els molts d’anys.
Evocació de la Ciutat de Mallorca a través de la història, el patrimoni i la literatura
Una ocasió com aquesta, el pregó, és una convidada a gaudir de la festa, és una crida a la participació i a la bulla. Ara mateix, travessam el llindar i entram de ple en el programa festiu de Sant Sebastià. Però és aquesta també una bona ocasió per al discurs reflexiu i per recórrer alguns vials i carrerons de la cultura ciutadana. Per això, vull presentar-vos en aquesta acollidora reunió una evocació de Palma en forma de passejada històrica, amb notes de color sobre el patrimoni i els referents literaris.
Assuquí mateix, en aquesta plaça de Cort, bessó de la Ciutat, ens acompanyen dos elements que m’ajudaran a definir la passejada: l’olivera, símbol de perseverança i longevitat que, ha arrelat en plena ciutat i, el segon, la peça mestra que corona la façana de l’Ajuntament, el monumental voladís, obra d’art i de protecció, amb onze personatges esculpits que són també els genis de la ciutat. Tornant a l’arbre, em vénen a la memòria els versos del poema “L’olivera mallorquina”, de Josep Lluís Pons i Gallarza, on esdevé també emblema d’esperança i de mallorquinitat. En el diàleg entre el poeta i l’arbre, aquest és, metafòricament, la memòria de Mallorca:
Conta’m vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca…
Així idò, a l’empara de l’olivera i a recer del millor voladís d’aquesta part del mediterrani, vull contar-vos “noves del temps d’enrera” que han tengut per escenari la nostra ciutat i el seu terme.
Des que tenim memòria històrica, aquesta contrada situada a redòs de la badia, ha agombolat la vida humana, ha conservat l’escalfor de la llar i el regust agredolç de la vida. Coves pretalaiòtiques que ençà i enllà crivellen ancestralment la terra i poblats talaiòtics com el de Son Oms, són testimonis destacats d’aquesta antigor.
L’any 123 aC una expedició romana dirigida per Quintus Caecilius Metellus, va conquerir militarment les Balears. Les naus romanes anaven protegides amb pells dels tirs de fona. Els illencs, valents i agosarats, sortiren a l’encontre dels romans, però foren derrotats i tornaren a terra, on s’amagaren. Segons el cronista Florus, “fou necessari cercar-los per sotmetre’ls, ja que s’havien amagat als tumuli “, és a dir, als talaiots.
Palma, que vol dir ‘la victoriosa, la que té el símbol de la victòria’, fou una de les dues ciutats fundades per Cecili Metel, juntament amb Pol·lèntia. Les ombres i els clarobscurs planegen sobre la nostra urbs romana. I això, bàsicament, perquè les arrels de la ciutat nodreixen de saba un urbanisme encara ben viu; certament, no com el jaciment rural de Pol·lèntia, que mostra les millors pàgines obertes del passat romà de Mallorca però, ai làs! són ruïnes estroncades de la continuïtat de la vida. Tanmateix el substrat clàssic, hi és present, a Palma i novetats recents com les excavacions de sa Calatrava i de l’Avinguda d’Antoni Maura, vora l’hort del Rei, ens recorden que la terra amaga els seus tresors i sorpreses. Ha de quedar clar que tot el centre antic de Palma és un monumental jaciment arqueològic. No tenim cap dret a destruir el seu missatge de segles, sinó a excavar científicament i a protegir aquestes arrels, integrant-les, realçades, dins una ciutat que creix i es mostra orgullosa del seu passat.
De les dominacions vàndala i bizantina de la ciutat, res en sabem; fou un temps de decadència urbana, sens dubte. El ressorgiment de la ciutat es produeix a partir de l’any 902, amb la conquesta islàmica d’Isam al Jawlani. Però, qui recorda el nom de tan heroic conqueridor? Quines mostres materials ens parlen de l’esplendor de la Madina Mayurqa? Qui ens pot assenyalar les alqueries i els rafals del seu districte, les mesquites, els banys…? L’agricultura de reguiu hi tenia un pes important, i els molins d’aigua eren exemples d’una economia productiva, com recorden a qui vulgui escoltar els noms musicals i remorosos de les fonts i les síquies, tan malmenades, de Canet o de na Bastera, d’Ain al-Amir o de la font de la Vila, de Xilvar o de Mestre Pere.
El Liber Maiolichinus, una crònica de l’expedició pisano-catalana de l’any 1115 ens rememora aquella època tan antiga: “Hi havia hagut tres ciutats que tenien el mateix nom però podràs designar-les amb un nom diferent. La primera s’anomena Arabatalgidit. … Està cenyida per cinquanta torres fins a Bebelgidit: així s’anomena la segona. Un alt mur que comença a la mateixa Arabatalgidit, envolta el cos de la ciutat i, tocant lleugerament les ones del mar, s’estén per la vorera fins allà on la ciutat Almudaina mostra torres excelses. … El nom comú que es dóna a les tres és Mallorca. Entre elles passa un torrent molt tranquil. Per cinc ponts poden travessar-se les entranyes del torrent quan la força de l’aigua és més gran. Li diuen Ezequin. El riu que flueix més ple s’anomena Enelamir, el qual, conduint les aigües amb canals, donava aigua dolça per beure a tota la població”.
El poeta Ibn al-Labbana cantava, poc abans d’aquesta expedició de 1115, “El dia del Mihrayan”, que era la festa del solstici d’estiu, celebrada amb una processó nàutica a les aigües de la badia de la Madina Mayurqa.
Benvingut sia el dia del Mihrayan!…
Sobre la badia navega
un estol tan cabalós
com les seves aigües.
Ambdós són desbordants!
Volen les filles de la mar, les naus;
les seves plomes són com les del corb,
encara que són en realitat falcons.
Quan el rei Jaume I el Conqueridor, de qui enguany celebram els 800 anys del seu naixement, devers el 10 de setembre de 1229, albirà la Madina Mayurqa des dels costers de na Burguesa, quedà bocabadat i pronuncià unes paraules dignes del millor eslògan, per la lloança que suposen: “E vérem Mallorques, e semblà’ns la plus bella vila que mai haguéssem vista, jo ni aquells qui ab nós eren”.
El cronista Ramon Muntaner, el de la mata de jonc, s’hi apunta, a l’elogi de la ciutat, i diu “que és de les fortes ciutats del món e la millor murada”.
Amb Jaume I i els conqueridors i repobladors catalans, una sang, una llengua, una cultura, una economia, una religió, entraren per la porta gran de la història i ens feren més o menys com som. L’olivera i els genis del voladís, els meus companys de pregó, em diuen que tenen moltes més històries per contar d’aquesta època. Però, el temps vola, i només vull fer notar que l’any 1249 Jaume I instituí el precedent de l’actual govern municipal, la Universitat de la Ciutat i del Regne de Mallorca, amb els seus jurats.
Just després de la conquesta, la ciutat infantà el seu més gran fill, Ramon Llull; aquell que, fins als trenta anys es considerà «trobador de l’amor humà», immers en una vida materialista i mundana i després es convertí en «joglar de Déu». El seu sepulcre, a la basílica de Sant Francesc, ens recorda que fou un savi, un set-ciències, i un home d’acció. Tothom és història, però Ramon Llull és més, és llegenda, la manera més eficient, la vena mítica, de perpetuar la memòria del personatge casa a casa, família a família. És ben hora que, des de les institucions, s’articuli una Ruta de Ramon Llull, com en altres llocs del fora-Mallorca han muntat la Ruta del Císter, la Ruta dels Càtars, o la Ruta de Don Quijote, una ruta homologada que espandesqui cultura i turisme trescant pels paisatges lul·lians, Cura, Miramar, la Real i Sant Francesc.
Jaume II de Mallorca, fill del conqueridor, fou un gran monarca, cap de la corona mallorquina, organitzador i constructor. Palma li deu, ni més ni menys, que el castell de Bellver, la reconstrucció del palau de l’Almudaina, l’inici de la nova seu catedralícia. El seu fill Sanç, rei pacícif i diplomàtic, regnà en una època de vaques grasses i de bonança. El navegant Jaume Ferrer, que presideix la plaça de la Drassana, ens contaria mil-i-una gestes d’aquesta onada expansiva.
Però, les rialles i les folgances s’acabaren prest, a la Mallorca Tardo-Medieval. La pesta Negra de 1348 posà un crespó de dol a totes les cases, de Ciutat i de Mallorca i gelà els cors dels supervivents. L’any següent, la batalla de Llucmajor, amb la mort de Jaume III de Mallorca, representà la desaparició definitiva de la Corona mallorquina. La crisi estava servida. Més tard, la fam, el centralisme ciutadà vers la Part Forana i la prepotència dels poderosos féu alçar la sang i el geni poble: L’Assalt al Call jueu de 1391 en fou el primer toc, l’Aixecament Forà de 1450 el segon.
Entremig, l’any 1403, es produí un terrible desastre, l’anomenat Diluvi. La inscripció que apareix en una pintura gòtica conservada a la Seu conta la terrible inundació: “Fo en Mallorques gran diluvi d’aigües que destruí gran part de la ciutat de la porta Plegadissa fins a la mar, portant-se’n hòmens, dones, enfants que aprés foren per moltes gents soterrats per les marines així com los pogueren trobar, les ànimes dels quals Déu hage”. Segons les cròniques, hi moriren unes 5.000 persones i s’esboldregaren més de mil cases. El cronista Mateu Salcet, que visqué els fets, deixà escrit: “Pareix que allà on eren los dits albergs que jamés no n’hi haja haguts. La terra roman molt desconsolada, així de la mort de les persones com de la pèrdua dels béns, com per la ruïnosa trebucació de la dita ciutat”.
El descontent social covava com un foc colgat i esclatà amb l’aixecament més important contra les injustícies socials i econòmiques: la revolta de les Germanies.
El discurs de Joan Crespí, futur instador del poble, pronunciat dia 6 de febrer de 1521 davant l’assemblea dels menestrals reunida a la casa del Gremi dels Paraires, és una autèntica arenga revolucionària: “Oh senyors i homes honrats, i gent sàvia, digau-me tots fins quan haurem de viure tan agreujats, i patir tants afronts d’aquests senyors cavallerots; els hauria de bastar despullar amb tirania els nostres béns. Però, a més d’això, ens volen maltractar, perquè no consentim i no callam ses males obres… Deixau de ser esclaus i donem-los a entendre que som lliures. Aquí, aquí, homes honrats i valents, donem-los a entendre que ja no podem sofrir més ses tiranies, i que sabem defensar els nostres drets, i posar les vides per les nostres llibertats, que és ben cert, gent honrada, que el seu agosarament no es pot tallar sinó amb mà forta”.
La revolució agermanada comptà amb el suport dels menestrals i la majoria dels pagesos; la ciutat es mantingué com a cap revolucionari entre febrer de 1521 i març de 1523, quan fou ocupada per l’exèrcit reialista del virrei Gurrea. Les víctimes es comptaren per milenars. Precisament, aquest és l’origen del patronat de San Sebastià, advocat contra la pesta; segons la tradició, l’any 1523 arribà a Mallorca una relíquia d’aquest sant, procedent de l’illa grega de Rodes, que posà pau i retornà la salut a aquest regne tan desagnat. 120 anys més tard, fou nomenat patró de la ciutat.
La ciutat renaixentista és només un tel superficial, un toc apol.lini, seriós, clàssic, rectilini, de domini de la raó, en una població tan dionisíaca, és a dir, de preponderància del sentiment, de la línia corba, del barroquisme. Un detall d’aquest renaixement seria la crònica que el notari Joanot Gomis féu amb motiu de la visita de l’emperador Carles V a Palma, l’any 1541: “El Born estava tan ple de gent i hornat, per les finestres, de tantes dames i senyores, que sa majestat no pogué estar de no lloar-lo. I segons se diu oiren d’ell estes formals paraules: Oh que buenas calles y paredes como parecen bien! ¿Son tan buenas dentro como defuera? I dient-li que millors, digué: Será tan grande como Barcelona”.
Per aquelles saons, primerament el llumeneret de la Contrareforma, que anava ben encès, i després l’espiritualitat i la pietat del barroc, nodreixen la creació d’un bon nombre de convents de monges tancades i de frares o religiosos. És la ciutat que queda radiografiada al plànol de la ciutat de Mallorca del pare Garau, de 1644, miniatura deliciosa de la ciutat levítica i senyorial.
L’any 1598 es pot considerar la data d’inici de les lluites de bàndols anomenades Canamunt i Canavall, que ensagnaren la primera meitat del segle XVII mallorquí. Conten que quan Nicolau Rossinyol trencà la relació amb n’Elisabet Anglada, s’escamparen calúmnies i insults entre una i altra família, especialment per part de la mare de la donzella. La violència, que cercava una escletxa per on escolar-se, esclatà. Encara diuen, quan la cosa és massa: “Aquí n’hi ha per na Bet i sa mare”. Un punt de màxima inseguretat fou l’any 1619, amb l’assassinat del jutge Jaume Joan de Berga. La memòria popular també el recorda: “Què em som jo de la mort d’en Berga” es diu quan el dret a la innocència és qüestionat.
Els grans terratinents, molts d’ells nobles ciutadans, controlen la situació i la renda de la terra a Mallorca. Fruitar la terra, sovint es fa difícil, amb males anyades com la de 1613, d’on ve la frase ‘quedar espantat com el blat de l’any 13’. La lluita per la vida és un repte per a la majoria, com en la llenderada terrible de la pesta bubònica de 1652.
Però, la vida continua i, en un món de contrasts i paradoxes, també hi ha ostentació. El final del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII és l’època central del barroc. Palma es converteix en una ciutat de patis: Can Olesa, Can Vivot, el casal Solleric i cent casals més. Amb quina emoció els evoca Miquel dels Sants Oliver al poema “Les cases senyorials”:
Entrades, famoses
entrades gegants,
totes harmonioses,
totes ressonants,
totes habitades d’ecos vigilants…
Després de la guerra de Successió, el decret de Nova Planta aboleix les institucions honorables de l’antic Regne de Mallorca. La Universitat de la Ciutat i del Regne deixa pas a l’ajuntament de Palma, i els jurats desapareixen i són substituïts pels regidors. Amb una decisió certament erudita, es desenterra el nom romà de Palma i s’amaga el de ciutat de Mallorca. Amb molta manya i premeditació, s’intenta enterrar també l’ús institucional de la nostra llengua pròpia, i fins i tot, fer desaparèixer la llengua com a tal, com si es pogués esborrar el batec de l’esperit. Tanmateix, un ús institucional tan arrelat fa que passin dècades abans d’aconseguir –momentàniament- un objectiu tan depredador.
A finals de segle XVIII, és l’època dels il·lustrats, de la Societat d’amics del País. Un bon exemple del seu quefer científic i planificador és el Mapa de Mallorca d’ Antoni Despuig, futur Cardenal, de l’any 1784. La vinyeta que dedica a la ciutat diu, entre d’altres coses: “Palma, capital de la isla, llamada así por los romanos y edificada a la orilla del mar, tiene de circuito 5250 varas castellanas. Su fortificación es a la moderna, con muy buenas murallas que componen 12 baluartes… Hay en la ciudad algunos edificios suntuosos… El numero de vecinos con sus arrabales y distrito son 8.299 y 31.965 almas”. Com s’estranyaria, l’il·lustre purpurat, si sabés que en 220 anys hem multiplicat per dotze el nombre d’habitants de Palma!.
Gaspar M. de Jovellanos, escriu sobre Palma, i va bé recordar-ho, ara que fa 200 anys del final del seu empresonament al Castell de Bellver: “De cualquiera parte que se mire la escena, en que fue colocada la ciudad de Palma, aparecerá muy bella y agradable; pero observada desde aquí se presenta sobremanera magnífica. (…) La insigne ciutad de Palma, se alza orgullosa para ennoblecer el magnífico cuadro, que reune cuanto hay de más bello en la naturaleza hermoseada por el arte”.
L’any 1835, la desamortització de Mendizàbal generarà un pla destructor de patrimoni de grans dimensions, amb enderrocament de convents i esglésies i la dispersió i desaparició de milenars d’objectes d’art, procés que culminarà amb l’esbucament del convent de Sant Domingo, el 1837.
Avançat el segle XIX, els viatgers romàntics s’enamoren de l’illa i de la ciutat. George Sand, la que ens regalà un dels primers eslògans turístics: “Mallorca és la verda Helvècia, sota el cel de Calàbria, amb la solemnitat i el silenci de l’Orient”, també parla de Palma, com quan diu: “A primera vista, la capital mallorquina no revela tot el caràcter que té. És en recórrer-la per dintre, en endinsar-vos pels carrers profunds i misteriosos a la nit, quan us impressionen l’elegant estil i l’original disposició fins i tot de les construccions més insignificants”.
Pau Piferrer, un altre representant del romanticisme literari escriu, el 1842: “¿Cómo no admirar aquella espléndida bahía, en cuyo seno adormida Palma levanta al cielo sus torres, su catedral o su lonja, o se mira en el espejo de las aguas, mientras en la vecina cumbre vela el antiguo Bellver, ceñido de espesos muros?”
L’any 1875 s’inaugura el primer ferrocarril, el de Palma a Inca. És la revolució industrial que arriba a Mallorca amb tan gran innovació en els transports. Però, hi ha molts d’altres testimonis, d’aquesta modernització; les indústries i el món empresarial i burgès fan acte de presència, més del que ens han contat, en una illa que sembla netament rural i caciquil. Mentre, l’Arxiduc Lluís Salvador, al Die Balearen analitza la ciutat i lloa el paisatge que es destria des d’un punt del fora porta, Son Dureta: “s’hi contempla un panorama bellíssim format per la ciutat i la badia. Per ventura sigui la vista més bella que hom pugui gaudir des dels voltants de Palma, sobre tot cap al tard, quan les ombres es fan més pregones, llambreja a la mar l’or de la tarda i la murada i la Seu mostren un daurat encès que ressalta quan és comparat amb la maragda de l’horta”.
Els darrers anys del segle XIX, Miquel dels Sant Oliver, a la narració titulada l’Hostal de la Bolla, conserva el record d’una ciutat de menestrals, un urbanisme ancestral com sa Gerreria, que lluita per sobreviure: “El tiralínies i el bec de grua han passat una i altra vegada per aquells voltants, però no han pogut esborrar la fesomia del paratge… És com una d’aquelles escriptures primitives que per molt que hi grati el raspador, surten damunt lo que s’hi ha volgut escriure de bell nou. Tal era la brinada que duien, des de l’antiguea, aquells carrers coberts amb doble filera de voltes i soportals, entrecreuats de carreronets per on podria passar de través una persona de mitges carns; aquelles botigues amb soterrani i reixats de ferro…”. Afirma el crític Gabriel Cortès que Miquel dels Sants Oliver “va endevinar la desaparició de l’esperit autèntic de la Ciutat de Mallorca i fou a temps a veure el començament de la seva destrucció implacable, dia a dia, pedra a pedra”. Això, ho va veure fa més d’un segle… Què no serà avui, quan hem de predicar des de trones cíviques que no basta protegir un edifici aïllat, sinó que existeix una trama urbana per conservar, un laberint de carrers que ens parlen de l’urbanisme islàmic o gòtico-medieval; és cert que n’hi ha, d’espais històrics que no gaudeixen de gaire salut; però la solució mai no és matar els malalts, sinó rehabilitar i restaurar.
S’inaugura el segle XX amb el pla de l’Eixample i d’enderrocament de les murades. En aquell moment, el progressisme social i polític i el liberalisme econòmic, en nom de l’higienisme modern i de la salut pública, demanaven l’eliminació del recinte murari, que consideraven un corsé ofegador. I això des de feia dècades. Ja ho deia la glosa popular
Quan vaig néixer vaig sentir:
- Han de tomar ses murades.
Tenc cent i pico d’anys
i encara no les han tomades
Els conservacionistes del patrimoni intuïen que s’allargaria més el braç que la mànega i, efectivament, l’any 1912 es pogueren comprovar els excessos, amb la destrucció de la porta de Santa Margalida, la venerable porta de la Conquesta. Miquel Ferrà Joan, a l’article titulat “La ciutat qui se’n va”, posava el crit al cel: “Fa angoixa pensar lo que serà Ciutat el dia que sien efectuades totes aquestes alineaciones que Déu sap lo que tallen i lo que xapen, fetes damunt un paper blanc amb tiralínies, símbol i instrument del rectilini progrés municipal i administratiu. Aquest dia veurem Ciutat de Mallorca convertida en la paròdia més cursi i més grotesca d’una capital moderna. (…) Lo que la nostra Ciutat té d’interessant per als forasters, lo que ells hi troben de sorprenent i admirable és justament tot allò que aquí es desprecia per sistema, tot allò de lo qual hem emprès a escarada la destrucció completa. Si els turistes no s’aturen de venir, és perquè els indígenes som impotents per desfigurar Mallorca, per més que facem tots els esforços per lograr-ho, avui espanyant un document o una bella construcció característica, demà talant un bosc centenari, passat demà buidant el Gorg Blau”. Però, en Miquel Ferrà també proposava solucions: “S’imposa treballar per la formació d’una consciència artística col.lectiva; interessar la gent per tots els medis en favor de les belleses autèntiques de la ciutat, fer conèixer bé als mateixos propietaris particulars el valor de lo que tenen i el respecte que li deuen. Obrir ulls, obrir ulls, aclucats per l’estúpida son d’un materialisme orfe de tota idealitat i de tota fantasia”.
L’Eixample, planificat per Bernat Calvet l’any 1901, és un espai bàsic de l’urbanisme de la ciutat del segle XX. Les murades cauen i la ciutat creix, com un ventall que es desplega. Els horts seculars que encerclaven el camí de ronda, les veles de terra i les possessions més properes desapareixen per no fer nosa al progrés urbà. Ha estat, l’Eixample, un àmbit dissortat, molt maltractat i desvirtuat. Lamentablement, d’aquell caràcter arquitectònic inicial, amb un toc modernista i, especialment, amb una fesomia noucentista o regionalista neobarroca i, fins i tot, racionalista, poc en queda. La desaparició d’edificis artístics i representatius d’aquells estils arquitectònics ha estat enorme. Avui, és obligatori que el catàleg de patrimoni vetli, acaroni, diria jo, el que queda d’ànima de l’Eixample. A veure si el nom d’arquitectes com Gaspar Bennàsser, Guillem Reinés, Guillem Forteza, Jaume Alenyà, i d’altres, només seran una placa de nom de carrer, sense cap edifici dret!
Mentre creixia l’Eixample, les primeres dècades del segle XX ens han deixat magnífiques evocacions literàries de la ciutat de Palma. Una petita mostra ens fa topadissos amb el jardí de Joan Alcover, on l’esperit elegíac d’aquell llavi febrosenc ens mostrava el “faune mutilat, brollador eixut, jardí desolat de ma joventut”.
El nostre tempteig literari ens permet brindar per “la ciutat futura” amb el poeta i intel·lectual Gabriel Alomar i Villalonga:
A l’aire capvespral obrim les galeries,
la santa copa alcem sobre les amples vies
i brindem, companyons, per la Ciutat!
Hem de pouar també en l’obra de Santiago Rusiñol, L’illa de la calma, especialment quan s’emociona del mirador de la Seu estant: “Sortint d’aquests carrers, prepara’t a rebre una impressió de les més belles i solemnials que hagis pogut gaudir en la vida. … després d’una mitja fosca, et porten a una terrassa, et posen el mar al davant, te l’estenen fins a l’infinit, … et fan seure damunt d’un mur, rovellat pel temps i la salabror; t’abriguen amb la catedral més besada pels ponents, i més roent de foc del cel, i més colrada per les centúries, i et diuen: seu i admira”.
La passejada lletraferida ens permet anar pel barri de la Seu agafadets de la mà de dona Obdúlia, de “Mort de dama” de Llorenç Villalonga: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. … Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.
Amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel, al poema titulat “Auca”, som herois d’una passejada surrealista, polissona, per la ciutat:
Retorno a les festes llunyanes
quan la muralla de ponent
plena d’estàtues blanques sobre el mar
incendia la Catedral amb palmeres polsoses
i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella”.
Consirosos, amarats d’existencialisme, badam pel claustre de Sant Francesc amb el mestre de la literatura universal, Albert Camus, quan diu, rotundament: “No hi ha amor de viure sense desesperació de viure”.
El segle XX avança… i arribam a un avenc. L’olivera, el voladís, em diuen que no és oportú entrar en detalls del que succeí aquí el 19 de juliol de 1936, quan un fibló de violència entrà en aquest casal. El cor dels demòcrates s’entristeix i ens allunyaríem massa de la festa que presentam. Però, em demanau si hi hagué màrtirs?… és clar que sí. Un dels més destacats, una bellíssima persona, el batle de Palma, Emili Darder.
Els meus talismans ja no volen contar res més, ni l’estretor de la postguerra, ni el boom turístic, ni les primeres onades d’immigrants, ni el creixement econòmic, ni la instauració de la democràcia. Ni tan sols volen que digui que la que havia estat una illa de comiats i d’emigració, és ara una illa de benvingudes, de nouvinguts.
El meu tema final és per a un territori que no és ni el centre històric ni l’Eixample. Perquè Palma és més que això, és un terme de més de 200 km2, amb diversitat d’elements, alguns emblemàtics i monumentals, com el castell de Bellver. Altres són barriades tradicionals, com Santa Catalina, el Raval per excel·lència, o com els Hostalets, paradigma de l’urbanisme popular d’abans de l’enderrocament de les murades; situat a la distància que permetia la legislació sobre les anomenades ‘zones polèmiques’, és a dir, a 1.256 m de les murades (1.500 varas castellanes). Existeixen també, dins el terme, autèntics pobles amb gran personalitat i base històrica, com Sant Jordi o com Establiments, que era municipi propi fa noranta anys.
He d’esmentar també la cada vegada més reduïda ruralia de Palma. Hi hagué un temps en què les possessions, les finques rústiques de la ciutat, eren la flor de la pagesia mallorquina. Indubtablement, el segle XX ha estat un botxí implacable per a aquests conjunts arquitectònics i amb les mostres de l’enginyeria i de l’etnologia que s’hi imbricaven, com els elements del sistema hidràulic. Sovint, d’aquestes finques, només en resta el topònim, fossilitzat, i que ara designa una barriada, si fa no fa sorgida a la segona meitat del segle XX. Encoratjam l’Ajuntament de Palma que, davant els ariets de la demolició, treballi decididament per la protecció d’aquests edificis respectables, i per la seva rehabilitació. Si no poden ser habitatges, potser es puguin reconvertir en entitats vives per a servei de la ciutadania (casals de barri i espais associatius, centres de salut, museus o centres d’interpretació culturals, etc). Ni l’amo, ni la madona, ni el pastor, ni el missatge, no apareixeran en escena en aquesta rehabilitació… això forma part, amb digníssimes excepcions, de les remembrances del passat. Tant de bo que el conreu ancestral de la terra pugui deixar pas al conreu cultural i associatiu dels habitants de les barriades de Palma.
Com afirma Josep M. Llompart, cal fer l’elogi del barri, valorar l’horitzó humà de vivència més immediata. Val la pena assumir que darrera una gran ciutat, hi ha –o hi ha d’haver-, uns espais naturals, com el possible futur parc natural de na Burguesa, hi ha d’haver uns escenaris agrícoles, com els voltants de Son Sardina o el pla de Sant Jordi, hi ha d’haver uns monuments, com el monestir de la Real, que no siguin presoners del ciment, sinó lliures, enmig dels paisatges que els contextualitzen genuïnament, és a dir, uns paisatges culturals que proclamin la supremacia de la vegetació i del jardí sobre l’asfalt, el triomf del cant de l’aucell sobre la clavaguera.
Gràcies per haver-me escoltat amb tanta paciència. Que les festes vos aprofitin a tots i, sobretot, que duguin salut i pau.
Gaspar Valero i Martí
Palma, 12 de gener de 2008
